- Aquest escrit és fruit d’una entrevista feta i transcrita en 2003 per una autora desconeguda, de les pròpies observacions, de les dades recollides i de les converses amb algunes de les seves filles.
Rosa Palomero va néixer a Palma del Río, Córdoba, el 2 de febrer de 1936, l’any en que es va desencadenar la “Guerra Civil” de Espanya, un fet que marcarà la vida de Rosa com la de tantes altres dones i famílies.
Dels tretze fills que va parir la mare de Rosa, només sobrevisqueren sis. En 1939 el pare torna de la guerra per a morir: “vino de noche y murió de madrugada” (p.1). Rosa, la més petita no recorda res d’aquest pare que, pràcticament, no va arribar a conèixer. Un dels dos germans grans que també lluitaren al front, el segon perquè el més gran dels sis ja estava casat i tenia família pròpia, Pepe, li farà de pare tota la seva vida.
És una història trista si només considerem els fets i les múltiples i enormes dificultats que pateix Rosa, però a l’entrevista trobem una Rosa plena de bondat i coratge, d’empatia i “salero”, la Rosa que veiem acollir atenta a qui se li posa al davant, no importa si et coneix molt o gens, la que alegra les reunions i es planta davant de qualsevol, quan calgui i ella ho cregui oportú i just. La Rosa dolça, generosa i alegra malgrat les penúries, sempre valenta per donar la cara. Per fer-nos una millor idea del seu tarannà utilitzarem les seves expressions entre la narració dels fets destacables de la seva intensa vida.
El pare era traginer i la mare farà d’estraperlista entre Córdoba i Sevilla després de la guerra, una manera de sobreviure ben comú en aquelles dates i potser la millor per aprendre a moure’s en aquell món. Els germans més grans havien estudiat al temps de la república, no així els petits que aprendran a llegir i escriure com i quan puguin.
Amb 7 anys és envestida per una bici, el que li deixarà seqüeles de per vida. Les deficiències sanitàries provoquen que no se li curés bé la cama i que desenvolupés un tumor que seria tractat a Sevilla, on una germana de la mare regentava una pensió. Rosa va passar llargues temporades amb aquesta tieta fent-se les cures amb la targeta sanitària d’una cosina i ajudant en la casa.
Als nou anys i amb la cama no gaire bé es posa a servir fent de minyona, tenint cura de criatures amb les que difícilment podia traginar. Eren famílies de classe treballadora, explica, no eren “señoritos” sinó persones que es guanyaven la vida i podien pagar un ajut puntual per les tasques de la llar i/o del camp però que no nadaven en la abundància, especifica. En aquestes cases Rosa aprèn, si no ho havia fet ja, les feines pròpies de les cases del camp d’Andalusia: rentar, netejar, planxar…, però també blanquejar parets o recollir males herbes, així es guanyava el menjar i col·laborava amb la seva família.
Als deu anys entra a treballar en una fàbrica on es desfulla el paper per embolicar les taronges que s’empaqueten per a l’exportació, un tipus de feina amb el que ja rebrà uns pocs dinerets (p. 86). El seu primer sou es destinat a comprar una nova pellissa al germà que amb onze anys ja es cuidava de les bèsties de carrega mentre els grans eren a la guerra.
Les feines de Rosa eren temporals, cridaven a les nenes a ajudar a les cases on s’havia parit, per ajudar amb les feines del camp o per anar a la fàbrica en la temporada de la fruita. El que més agradava a la Rosa era el camp: “allí no me mandaba nadie” (p.7), explica mostrant un precoç desig d’independència.
Als dotze anys coneix al que serà el seu marit: Antonio Ruíz, “yo nací casada” (p.6). Ell, quatre anys més gran que ella, “la pica” dient-li que no podrà fer algunes tasques del camp. Rosa, tot i que els germans no volen, li demostra que pot fer tot el que es proposi. Als divuit anys es casa. Arròs amb conill i cinema a la tarda va ser la celebració que es podien permetre.
No tenien casa pròpia, al principi vivien tots en una habitació arrendada, compartint amb altres veïns el pati i la cuina. En casar-se es traslladen a l’habitació del sogre que era vidu. Era una habitació amb dos quartos, un que donava al pati i l’altre a l’interior. El sogre passa amb ells alguns dies, però normalment s’està amb alguna de les filles al camp.
Amb dinou anys tingué la primera criatura, Carmen, tres anys després neix la Fina i poc després la Rosi. Els més petits, Toñi i Pepito, trigaran uns anys en venir. Entre els dinou i els trenta-ú, Rosa parirà i alletarà quatres filles i un fill, sense deixar mai de treballar.
Rosa treballa fins el moment de parir. La mare i el germà que li fa de pare li ajuden en la criança de les nenes. Rosa corre a donar el pit i torna a la feina, vol recollir el màxim possible. Antonio també treballa al camp però també fa feines de peó de la construcció, aviat passarà a oficial.
Entre 1959-1960 Antonio marxa a treballar a França, el que els permetrà comprar-se una casa de dues plantes, una de les més grans il·lusions de Rosa. En aquesta època Antonio ja ha entrat en el Partit de Comunista.
Tota la família col·labora en la distribució de la propaganda clandestina entre Córdoba i Sevilla amb l’excusa de visites mèdiques. Quan van sent acorralats, fan les octavetes a casa. Rosa, tot i que no afiliada, participa junt a les seves filles en totes les activitats que pot.
Casa seva és lloc de reunions. Antonio es responsable local i s’encarrega de la distribució del diari “Mundo Obrero” i de les col·lectes pels familiars dels detinguts. Gent del partit dorm a vegades a la casa encara que Antonio no hi sigui, arriben entrada la nit i marxen de matinada. Les veïnes pregunten: “son primos nuestros”, diuen la mare i les filles (p.26). Tothom sap la veritat i quasi tothom calla. Fins que la por a ser detingut els farà marxar i malvendre aquella casa tan apreciada per Rosa.
Abans de la emigració definitiva a Bellvitge, Antonio passa temporades treballant a la construcció a Lloret. Rosa l’acompanya tres mesos d’estiu. És la primera vegada que veu el mar. Treballa en un hotel. De la feina dura de rentar i planxar als inicis i d’ajudar a la cuina més endavant no es queixa gaire, però aquella època li porta mals records ja que “no tenia a las niñas”, Toñi ja tenia un anyet. Al setembre, recorda Rosa, a Lloret plovia i ella plorava.
Rosa menja molt poc, un tomàquet, una mica de fruita, pa amb formatge… Només els diumenges, el dia que Rosa renta la roba dels dos, fa un àpat en condicions, pollastre guisadet per Antonio. En aquella temporada se li aguditzen les dues úlceres d’estómac que pateix de fa temps. Malgrat tot, amb el que recullen aquests mesos acaben de pagar la casa del poble.
La netedat forma part de la identitat de la majoria de dones d’aquella època que visqueren amb tanta pobresa a Espanya. Pulcritud implica dignitat. Rosa no pot dormir en la primera habitació a la que van per la brutícia que troba. Al dia següent es traslladen a una altra, senzilla, però neta, no es demana res més.
Rosa no anava a passeig amb les nenes, ho feia l’àvia o una veïna. Antonio es mostra orgullós de que la seva dona no surti de casa si no és per treballar. En veure-la amb la ratlla als ulls que li va fer una companya a Lloret, Antonio li crida: “-¡No te pintas y no te pintas!”, Rosa camina darrera d’ell plorant (p.23). “A pesar de que era muy liberal, a mí me tenia en un puño”. Después cambió, dirà Rosa, pero no conmigo (p.37).
Tot i que no era d’església, no dubta en anar a parlar amb el cura per demanar ajut per a que un detingut pogués veure la criatura que havia tingut amb una veïna de Rosa. Era la època de les últimes detencions franquistes.
En una ocasió Rosa va estar a punt de pegar a un jove que va dir públicament que Antonio era comunista. “He tenido cojones” (p.32), apunta Rosa explicant que no va deixar entrar a la Guardia Civil al primer pis (baixos) que van habitar a Bellvitge. Un pis amb el que es va esforçar de valent sense veure mai els fruits dels seus esforços, ja que la llum dels baixos és molt pobre. “¡Qué lástima de mi casa!” se lamentava Rosa (p. 31) i amb ella la més gran, Carme, la Carmelita que després serà Carmeta. Carme que va sortir de l’escola amb onze anys per ajudar amb les despeses de la llar mentre la mare treballava al camp, que treballava a les cases i al camp quan la seva mare no podia fer-ho per les úlceres, que va anar a Lloret com la seva mare i que en tornar va pensar que la seva mare estava de nou prenyada en veure l’estómac tant inflat que tenia.
“Con cuatro cacharros y ciento y pico de macetas”, com explicava Toñi el dia del homenatge a Nelly Peydró (setembre, 2023) arribaren a Bellvitge a un dels “baixos”, uns habitatges que, per a aquelles dones que tot i que passessin amb molt poc, mai els mancava la blancor i la higiene, eren una presó immunda.
La casa del poble va ser arrendada i serà venuda finalment a un familiar. Desposseïda d’allò que havia estat la seva il·lusió, Rosa posa la seva mirada agraïda en les veïnes, les del poble i les del barri. La omple de satisfacció tornar la vista enrere i veure que s’ha portat bé amb elles com elles amb Rosa, que sempre ha trobat i troba gent amb la que passar bones estones i que et donen un cop de mà quan cal, tal com ella mateixa ha fet i fa.
Una de les primeres feines en arribar aquí va ser a una casa de la Bonanova. Per no perdre’s, Rosa va fent pessics a una taronja, ha de fer disset, les parades del bus fins arribar. Rosa recorda agraïda el dia que es va perdre i un porter li va donar diners pel taxi perquè tornés a Bellvitge, un favor d’aquells que es guarden al cor perquè són dels que no esperen res a canvi.
Una dona, esposa d’un metge, l’ajuda per que es faci les proves de l’estómac. Li troben dues úlceres a punt de rebentar i la operen d’urgència al Clínic.
Malgrat no haver anat pràcticament a escola, Rosa llegeix per sí mateixa les cartes d’Antonio i les escriu com pot, només amb una mica d’ajut si calia. Escriu: “deo” y no “dedo” (p. 52). És una mostra d’intel·ligència i del domini del llenguatge que, abans de tot és parla, el que transmeten les mares de totes les generacions i cultures, aplicat, amb pocs mitjans i recursos, al domini del món.
Encara que enyora la tornada al poble, Rosa se’n adona que això ja no passarà. Les filles més grans van trobant feines: Carmela a la fàbrica: “¡Entro de noche y salgo de noche! (…) Por lo menos en el campo veía el sol…”, es lamenta a la seva mare (p. 42). Fini com a dependenta i Rosi en la cooperativa “Tin-tín” que es convertirà en la llar d’infants pública “El Passeig”.
Aviat es traslladen a un setè pis amb el que Rosa es va sentir més a gust per disposar d’aire i llum per estendre la roba. Després ja van comprar el pis on viu actualment. Recorda agraïda la bondat d’un veí, Pedro Olmo, que els va ajudar en aquell pas. Amb ell i la seva mare, Encarnación, van ser sempre amics, com també amb Jaume Valls i Agustina.
Acostumada a no sortir de casa si no era per treballar, Rosa no té gaires ambients, però en els que participa, gaudeix i fa gaudir. Una de les seves aficions és cantar, una activitat que moltes dones practicaven, gairebé sense adonar-se, mentre feien les feines. Als pisos de Bellvitge, com a les cases del poble, se sentien cantar les dones. Rosa, ho fa de meravella. A les trobades amb gent del partit sempre li demanen la cançó que recorda a Julian Grimau.[1] Rosa posa tot el sentiment en la seva veu, tan bella, profunda i neta com la seva expressió. La va cantar per primer cop en la “Tortuga Ligera” amb gent de CCOO[2] i recorda emocionada les paraules amables que va rebre d’Elisa Serna.
Un dels moments més dolorosos per la Rosa va ser el de la separació matrimonial quan ella tenia 48 anys i tot just l’havien operat de la columna. Rosa ja no podrà treballar. A la majoria de dones treballadores que es separen se les ajunta, als traumes emocionals, les dificultats econòmiques que hauran d’afrontar quan ja no tenen les forces físiques necessàries pera treballar, però sí fills i filles per pujar. Rosa va estar cinc anys sense cobrar res. Després de tota la vida treballant -dintre i fora de casa-, han de sobreviure amb una pensió no contributiva per no haver cotitzat en les feines precàries a les que podien -poden- accedir.
Entre les diferents relacions d’amistat de la xarxa en la que s’ha mogut: família, veïns i partit, Rosa sempre té amb qui parlar o sortir -ara ja sí. Una de les activitats que més valorava en el temps que se li fa l’entrevista és la de les excursions amb alguns matrimonis i vàries vídues, en les que fan visites, conversen, ballen… Rosa és l’ànima de la festa a l’autocar, cantant sempre que li demanen. A vegades acompanya a la Carmeta quan canta a la Penya Flamenca, a les processons del 15 + 1 o a un altre lloc.[3]
La història que continua narrant Rosa transcorre pels temps difícils de la separació i el divorci, en el que no entrarem. Respecte dels sentiments propis del viure entre dos mons als que no es pertany plenament, un dol difícil de tancar, Rosa ho ha portat el millor que pot. “El catalán no ha sido un problema”, lo entiendo aunque no lo hablo, y ya podria hacerlo, con el tiempo que llevo aquí”, reconeix.
D’aquest breu recorregut per la vida de Rosa destaquem els múltiples treballs de les dones, que van més enllà dels de les feines de la llar i de la cura i que tenen una constant: la precarietat laboral i la escassa remuneració.
Una de les feines que li hauria agradat tenir, explica Rosa al final de l’entrevista, és la de modista. Tot i que no la va poder exercir, va aprendre a cosir amb una veïna a la que li faltava una mà. També la seva mare i el seu germà-pare volien per ella que es dediqués a cosir, però… “¡si no teníamos ni para comer!” (p.86) i va anar on les fatigues eren més dures.
Finalment Rosa treu el seu desig més pregon: “A mí lo que me hubiera gustado… gustarme, gustarme de verdad es haber sido artista, ja, ja, ja (…) es lo que me hubiera gustado de verdad” i recorda que des de petita ja anava cantant pels carrers del poble i mentre treballava… (p. 87).
Com una artista la reconeixem. Com una artista, la seva empatia, resistència i alegria ha acompanyat i acompanya la vida de moltes persones. Amb veu pròpia d’artista que no necessita models a imitar perquè dintre seu ha trobat un pou que mana en abundància l’aigua clara de les que, coneixent la realitat i adaptant-se a les circumstàncies, no renuncien a millorar la pròpia vida i la de les persones que acompanyen.
Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 25-05-2024
A Rosa i les seves filles.
[1] Julián Grimau (Madrid, 1911), comunista, va ser ajusticiat per règim franquista en 1963
[2] En 1977 es va legalitzar el PSUC i es va fer una festa al càmping “La Tortuga Ligera” de Gavà
[3] En aquests enllaços es pot sentir la poderosa veu de Carmen Ruiz Palomero https://www.ivoox.com/granina-media-canta-carmen-ruiz-palomero-1985-audios-mp3_rf_2089738_1.html i https://www.youtube.com/watch?v=2cn0YqsjR3w
Molt recomanable la publicació de l’antropòloga Juan Ibáñez de 1999 “Asociacionismo andaluz a L’Hospitalet”, on es parla i es pot trobar una imatge de l’artista i cantaora Carmen Ruiz: https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/2 05827/289722
Amalvígia Grup de Dones de Bellvitge 
Deja un comentario